Primer de tot, apuntar: relacionem el dol amb la mort, però ho hauríem de relacionar amb qualsevol pèrdua significativa en la nostra vida: una separació, mort d’un animal de companyia, un canvi de ciutat, perdre algun objecte molt personal…

Parlem de la mort. La mort forma part de la vida. Això que sembla tan consensuat per tothom, com costa d’acceptar, d’integrar, i de vegades d’entendre.

Qui no ha viscut una mort d’un familiar o conegut proper? Per comprensible, i fins i tot previsible i anunciada que aquesta mort pugui ser, quan es produeix, el cop és dur. Molt dur

Avancen els temps, les coses canvien, arriba la tecnologia i avança la medecina, a casa nostra ja no hi ha guerra i sembla que la mort només pugui ser a una edat molt avançada, gairebé en un llit d’hospital i amb atencions mèdiques que permetin no patir, i en un tancar d’ulls… I fins i tot així és colpidor.

I quan més s’escapa d’aquesta visió idíl·lica de la mort, més elements hi ha perquè el cop sigui encara més dur. El vincle amb la persona que ens deixa, la seva edat, les circumstàncies (accident, malaltia…) genera molt sovint una reacció d’incredulitat, d’injustícia, de ràbia, de culpa amb un mateix, de desbordament emocional que formen part d’un procés de dol molt intens que interfereix, i de quina manera!, en el desenvolupament de la nostra quotidianitat.

El procés d’integració de la pèrdua, el dol , es converteix en un petit viacrucis, però alhora en un camí sanador, que ens ajudarà a posar les coses a lloc, mantenir el record viu però tolerant progressivament les emocions. El record formarà part d’un tot, no serà el tot. La humanitat ha patit trillons de bilions de dols, són part de la nostra forma de viure, d’integrar el passat en nosaltres, de constituir la memòria que ens permet afrontar el futur.