La vida ens pot canviar en un obrir i tancar d’ulls… Un fet pot pertorbar la nostra tranquil·litat, trencar les nostres expectatives… Ens diem: demà havia d’anar a dinar amb els meus amics… i… O bé: se sent un xiulet suau i després és com si tot anés a càmera lenta… Ho vius, però sembla que no t’estigués passant a tu, com si ho veiessis des de fora… Un accident, una mala notícia, un diagnòstic fatal, una mort, una agressió, un desnonament, un acomiadament, abusos, assetjament…

Els fets no són per si traumàtics, no tothom reacciona igual. Davant d’un cop tan fort tothom hi tendeix a quedar sacsejat però no tothom queda alterat dies i mesos, i anys. És probable tenir una vivència traumàtica en situacions com aquestes.

Quan aquests fets ocorren fins i tot a persones que no coneixem, a les notícies per exemple, ja podem intuir el dolor que generen. Així, quan ens toca a nosaltres, el cop pot ser colpidor del tot.

És una reacció involuntària i alhora normal davant d’un fet tan anormal a la nostra vida. I el trauma s’instal·la i costa tant d’afrontar-lo que sovint mirem de tapar-lo, callar-lo, ignorar-lo evitant situacions que ens hi facin pensar. Però fàcilment el revivim… fins que s’enquista.

I sempre sempre deixa seqüeles, sempre, i per sempre fa mal. No és només una pedra a la sabata, els traumes s’acumulen. Cal abordar-lo amb respecte, oferir eines adequades per manejar-lo, i obrir portes per solucionar-lo.

I així es viu infinitament millor.